Des de què tinc us de raó segueixo el Barça. I quan dic seguir-lo no hem refereixo a veure’l cada cap de setmana. No. Em refereixo a informar-me i consumir sense cap mena de límit, tot allò que l’envolta dia rere dia, hora rere hora.

Fa uns anys però, aquesta activitat em resultava força més complexa. De fet, miro uns anys enrera i recordo com els diumenges em llevava a primera hora amb la ilusió de baixar al quiosc de sota casa, per comprar el diari esportiu de torn i poder informar-me sobre tot el que envoltava a l’equip. Miro una miqueta més enllà encara, i veig aquelles tardes de diuemenge en les què seia al sofà de casa amb la ràdio al costat i sentia com en Puyal m’explicava que passava a l’Estadi.

Ha plogut molt des d’aleshores. Tant ha plogut que a dia d’avui sense cap mena d’esforç, hom pot estar seguir l’actualitat blaugrana al minut des de la cadira de l’habitació. I gràcies a qui? A Internet.

Aquest pas, el de la digitalització total del sistema, no només ens suposarà el tenir accés a un major nombre de canals i amb una millor qualitat d’imatge, sinó que també ens permetrà accedir a tot un conjunt de serveis interactius. Ens trobem doncs, davant un canvi que sembla que serà per millorar ja que les possibilitats a les quals tindrem accés des del sofà augmentaran de manera substancial.

Per la seva banda, Internet segueix avançant amb una marxa superior que la resta de mitjans. D’aquesta manera, paral·lelament a la implantació i desenvolupament de la televisió digital terrestre, cada vegada són més el nombre de canals de televisió que neixen per a emetre única i exclusivament via Internet.

Ens trobem doncs, davant de dues vies paral·leles que mica en mica van edificant sobre un mateix terreny: l’enorme autopista de la informació que va començar a nèixer amb l’aparició d’Internet.

Acabaran solapant-se? O simplement Internet acabarà menjat-se a la resta de mitjans? La resposta… en uns anys.

Lamentablement, els “correus basura” representen encara el 95% dels missatges electrònics que circul·len per la web. I la pregunta és: tenen èxit aquest tipus de correus? Doncs no. La ratio de click per correo enviat és extramadament baixa però tot i així, centenars d’anunciants es serveixen d’aquestes llistes de adresses il·legals per a col·locar els seus missatges.

Com ja hem comentat el productes amb promeses de potenciar la virilitat són els que encapçalen la llista d’emissors de missatges escombraria. Té la població espanyola un accentuat i conegut problema de virilitat? O és que aquesta tipologia de productes només troba en l’spam una via publicitària?

Fent un cop d’ull a les peces premiades en aquesta categoria, un se’n de la rellevància i la força que estan adquirint en temps de crisi les solucions virals a on el “boca a boca” n’és el principal mitjà transmissor.

El primer premi ha estat pel curtmetratge Die Mantaverschwörung, La conspiració Manta, que explica com hipotèticament Porsche hauria contractat a un humorista amb l’objectiu de desprestigiar un model d’Opel que suposadament estava exercint una important competència als esportius Porsche. En pocs dies va ser vist fins a 70 mil vegades.

També va ser premiat el viral Xtreme Catapulting de Mini, realitzat per l’agència Mini International Advertising. Mentre que el premi del públic va ser per Furtwork Office, de Rexona Argentina.

L’atra dia discutiem a classe sobre quin havia de ser el model de financiació pel què hauria d’obtar Youtube. Evidentment, tots vàrem arribar a la conclusió que la publicitat n’era la resposta però… com? És  dir, amb quina forma? Amb la dels clàssics banners introsius? Amb més espai publicitari per aquelles empreses o organitzacions que ja han adquirit el seu propi canal? Possibilitats n’hi havia moltes, però segurament les més efectives s’escapaven més enllà dels nostre coneixement.

Casualment, durant la mateixa setmana vaig trobar una notícia al diari que tractava aquesta qüestió i vaig trobar-ne la resposta. Segons sembla, una de les noves estratègies que es volen impulsar des de Youtube és la dels “videos patrocinats” (molt similars als enllaços patrocinats de Google). Amb aquesta eïna, es permetrà als diferents usuaris promocionar les seves grabacions. El sistema serà molt similar al del buscador: quan es produeixi una búsqueda, apareixeran una sèrie d’enllaços a “videos patrocinats” segons els termes que l’usuari hagi introduït.

Pel que fa al modus operandi de l’eïna, aquesta es basarà en un sistema automatitzat de subastes, a partir del qual els anunciants es disputaran els primers llocs quan un usuari busqui videos relacionats amb la paraula corresponent a la seva búsqueda. I pel que fa al sistema de facturació, serà també el de pagament per click, per a d’aquesta manera, assegurar a l’anunciant que només paga per visita (o en aquest cas, per intenció de visionat). Evidentment, aquesta eina estarà oberta tant per a usuaris professionals com particulars.

D’aquesta manera, una vegada més Google demostra la seva capacitat per a treure partit publicitari de qualsevol dels seus serveis. Però personalment, considero que la dimensió que ha adquirit Youtube permetria obtenir uns marges publicitaris molt majors servint-se d’altres eines publicitaries. I alhora, considero què aquest sistema no serà tant eficient com el del buscador, ja què les búsquedes que es realitzen a Youtube són molt més concretes.

Tot i això, honestament crec que hem de donar gràcies a què encara no ens obliguen ha veure spots previa reproducció de qualsevol grabació. Per que si un banner ens molesta, l’haver d’aguantar spots de 10 o 20 segons cada vegada que vulguem reproduir alguna grabació… farà que més d’un, i entre ells un servidor, es plantegi el seguir formant part d’aquesta gran i productiva comunitat interactiva.

És clar que tots alguna vegada o altra hem rebut missatges d’aquesta índole però personalment, mai n’havia rebut cap de tant explícit.

Això, m’ha portat a plantejar-me certes qüestions al voltant de la publicitat interactiva. En el seu moment l’aparició d’eines multimedia com el telèfon mòbil, van suposar per a moltes companyies la possibilitat de fer arribar els seus contigunts publicitaris als seus clients, de manera ràpida, efectiva i força econòmica. A més a més, el percetatge de lectura era molt més alt que el d’altres mitjans ja que tots nosaltres quan rebem un sms, el mínim que fem és llegir-lo.

Però com tota possibilitat que es brinda, sempre hi ha qui en fa un ús fradulent. D’entrada, no acabo d’entendre com el meu telèfon ha arribat a mans d’aquesta gent. No recordo haver-lo donat a ningu d’aquests mons i alhora, m’esfereix pensar quina de les empreses que disposen de les meves dades personals les ha facilitat a aquests individus.

Alhora, tampoc entenc al propi “anunciant” (si així se’l pot anomenar), ja que m’agradaria saber que l’ha portat a pensar que al rebre aquest missatge, hem creure que una dona que ni tan sols conec, amb un cop de telèfon estarà festejant amb mi. ¿Per què el número de telèfon del remitent no apareix enlloc? Finalment, altres qüestions de caire més ètic també voleien pel meu cap… ja que m’agradaria saber si en algun moment des de l’anunciant, s’han plantejat el problema que poden causar al receptor enviant-li aquesta classe de missatges. 

A mitjans del segle passat, el psicoleg nord-americà Stanley Milgram, desenvolupà la teoria del “Món petit”. Segons aquesta, qualsevol persona de la terra podia estar conectada a alguna altra a través d’una cadena d’intermediaris coneguts, de com a màxim cinc nivells. El concepte es basava en la idea de què el nombre de coneguts creix de manera exponencial a cada nivell de la cadena i què a través d’una petita sèrie d’enllaços, el conjunt de coneguts pot esdevenir la població humana al complet.

Des d’aleshores diverses han estat, tant les veus en discordia com els qui s’han afanat a corroborar-ho. Personalment no ho tinc massa clar. Es compten per milers (o per centenas de milers), les persones de cultures aïllades que mai han tingut cap mena de contacte amb l’exterior. A més a més, a nivell logístic i tecnològic, les diferències entre els dos hemisferis són molt prominents. Finalment, podríem afegir també que inclús dins del món occidental, les diferències entre classes són força accentuades.

D’aquesta manera, se’m fa difícil pensar què amb la gran quantitat de persones que hi ha pocs recursos comunicatius, puguin formar part d’aquest enorme engraellat social que ha d’unir als sis mil milions de persones que cohexistim al planeta.

John Titor és un ciutadà nord-americà de l’any 2036, que fou enviat a 1975 amb la missió d’aconseguir un IBM5100 per a posteriorment, ser usat per salvar al món del caos de l’efecte 2038.

Durant la seva estada al S.XXI, John Titor es donà a conèixer per la xarxa sobretot  gràcies a les seves prediccions algunes de les quals, han acabat complint-se posteriorment. Blogers i navegants del món virtual es comunicaven amb el viatger a través de la seva adreça de correu electrònic. Mai es va arribar a veure la cara d’aquest personatge ni es va arribar a conèixer qui hi havia al darrera ja que al cap de pocs mesos, va retornar a 2036. Posteriorment la seva història esdevindria novel·la.

Encara són moltes les especulacions al voltant d’aquest tema però la realitat és que sense una eina com és Internet aquesta historia mai hagués nascut. La velocitat i les enormes possibilitats de comunicació, l’anonimat i la massificació de les telecomunicacions, van permetre que una història aparentment fictícia desconcertés a uns quants sectors socials per la impossibilitat de comprovar-ho.

Com ja hem anat comentat, la xarxa ofereix infinites possibilitats de simulació i interacció per a què els més joves hi inverteixin part del seu temps d’oci. I realment les possibilitats són infinites…

Una de les darreres novetats en el món dels jocs online ens arriba des del Regne Unit amb el nom de

‘Little Hooliganz’. I molts es preguntaran… de què va aquest joc? Doncs molt senzill, consisteix en convertir-se en el millor i més respectat holligan de la xarxa, a base d’adquirir armes i guanyar baralles amb altres grups d’ultres.

El més curiós de tot és que aquest joc va dirigit a nens d’entre 7 i 16 anys. Els creadors però, es cobreixen les esquenes dient que simplement es tracta d’una “burla de la violència al futbol” i que ells en cap moment estan “justificant la violència”. Alhora quan hom es registra, si és menor es veu obligat a posar al corrent als seus pares introduint la seva adreça de correu electrònic però tot i així, tots sabem com funciona la xarxa i el fàcil que és mentir a través d’ella.

L’altre aspecte que ha aixecat força polseguera és el fet que les bandes virtuals a les quals pots afiliar-te al joc, contenen el nom de clubs reals d’arreu del món: Arsenal Aardvark Avengers, Chelsea Cat Crew o Liverpool Lion Leaders en serien alguns exemples. Per tant, ens trobem amb importants clubs d’èlit que estan veient relacionat el seu nom amb el de les bandes violentes. Proximament tindrem més noticies, n’estarem alerta.

Altra vegada Google presenta trencadores innovacions al competit mercat del web i altra vegada, ho fa amb polèmica. Street View, no té més funció que la de prendre imatges de video a peu de carrer amb càmeres de 360º per a què posteriorment, els usuaris puguin recorre-les en espai real per anar observant els comerços i paisatges que l’envolte. Fins i tot en algunes ciutats d’EUA, es permet fer zoom fins a nivells de poder observar les cartelleres de cine.

Però com ja he comentat anteriorment, aquesta nova aplicació de Google no ha deixat indiferents a la majoria, ja que al moment de prendre les instantànies, molta ha estat la gent enganxada en un malt moment: un noi fent les seves necessitats entre uns arbustos a peu de carrer, gent entrant a sexhops, etc.

Molts consideren això una violació a la seva intimitat però el cert és que l’empresa encarregada de dur a terme l’estudi fotogràfic de les ciutats, no fa més que fotografiar la via pública per a facilitar un servei a la ciutadania. Veurem com acaba tot això…