L’altra dia, mentre feia un treball amb companys de classe a quarts d’una del matí, vaig rebre un curiós, o pot ser millor catalogar-lo de violent, missatge al mòbil. Textualment aquest deia: “Soy Ana. Se que me llamaste. Como mi marido no está podríamos echar un polvete, gratis por supuesto. Llamame al 905.XX.XX.XX.” Em vaig sentir violat. Tant pel contingut del missatge com per l’empresa o companyia (o el què sigui) que me’l va fer arribar.
És clar que tots alguna vegada o altra hem rebut missatges d’aquesta índole però personalment, mai n’havia rebut cap de tant explícit.
Això, m’ha portat a plantejar-me certes qüestions al voltant de la publicitat interactiva. En el seu moment l’aparició d’eines multimedia com el telèfon mòbil, van suposar per a moltes companyies la possibilitat de fer arribar els seus contigunts publicitaris als seus clients, de manera ràpida, efectiva i força econòmica. A més a més, el percetatge de lectura era molt més alt que el d’altres mitjans ja que tots nosaltres quan rebem un sms, el mínim que fem és llegir-lo.
Però com tota possibilitat que es brinda, sempre hi ha qui en fa un ús fradulent. D’entrada, no acabo d’entendre com el meu telèfon ha arribat a mans d’aquesta gent. No recordo haver-lo donat a ningu d’aquests mons i alhora, m’esfereix pensar quina de les empreses que disposen de les meves dades personals les ha facilitat a aquests individus.
Alhora, tampoc entenc al propi “anunciant” (si així se’l pot anomenar), ja que m’agradaria saber que l’ha portat a pensar que al rebre aquest missatge, hem creure que una dona que ni tan sols conec, amb un cop de telèfon estarà festejant amb mi. ¿Per què el número de telèfon del remitent no apareix enlloc? Finalment, altres qüestions de caire més ètic també voleien pel meu cap… ja que m’agradaria saber si en algun moment des de l’anunciant, s’han plantejat el problema que poden causar al receptor enviant-li aquesta classe de missatges.
