La virilitat despunta a l’spam

Un estudi representatiu d’experts en missatgeria electrònica ha detactat que una tercera part dels spams contenen publicitat de Viagra o de productes similars. Conegudes marques de rellotges i les conseqüents imitacions ocupen la segona posició amb gairebé un 20%.

 

Lamentablement, els “correus basura” representen encara el 95% dels missatges electrònics que circul·len per la web. I la pregunta és: tenen èxit aquest tipus de correus? Doncs no. La ratio de click per correo enviat és extramadament baixa però tot i així, centenars d’anunciants es serveixen d’aquestes llistes de adresses il·legals per a col·locar els seus missatges.

Com ja hem comentat el productes amb promeses de potenciar la virilitat són els que encapçalen la llista d’emissors de missatges escombraria. Té la població espanyola un accentuat i conegut problema de virilitat? O és que aquesta tipologia de productes només troba en l’spam una via publicitària?

Triomf de la viralitat.

Fa un parell de setmanes i per primera vegada en les seves vint-i-tres edicions, el Festival de Curtmetratges Interfilm de Berlín va premiar als millors videos virals de l’any a la xarxa. Entre aquests, es van tenir en compte tant els que havien estat creats amb finalitats publicitàries com els que no.

 

Fent un cop d’ull a les peces premiades en aquesta categoria, un se’n de la rellevància i la força que estan adquirint en temps de crisi les solucions virals a on el “boca a boca” n’és el principal mitjà transmissor.

 

El primer premi ha estat pel curtmetratge Die Mantaverschwörung, La conspiració Manta, que explica com hipotèticament Porsche hauria contractat a un humorista amb l’objectiu de desprestigiar un model d’Opel que suposadament estava exercint una important competència als esportius Porsche. En pocs dies va ser vist fins a 70 mil vegades.

També va ser premiat el viral Xtreme Catapulting de Mini, realitzat per l’agència Mini International Advertising. Mentre que el premi del públic va ser per Furtwork Office, de Rexona Argentina.

El “patrocini” sembla ser la sol·lució.

L’atra dia discutiem a classe sobre quin havia de ser el model de financiació pel què hauria d’obtar Youtube. Evidentment, tots vàrem arribar a la conclusió que la publicitat n’era la resposta però… com? És  dir, amb quina forma? Amb la dels clàssics banners introsius? Amb més espai publicitari per aquelles empreses o organitzacions que ja han adquirit el seu propi canal? Possibilitats n’hi havia moltes, però segurament les més efectives s’escapaven més enllà dels nostre coneixement.

 

Casualment, durant la mateixa setmana vaig trobar una notícia al diari que tractava aquesta qüestió i vaig trobar-ne la resposta. Segons sembla, una de les noves estratègies que es volen impulsar des de Youtube és la dels “videos patrocinats” (molt similars als enllaços patrocinats de Google). Amb aquesta eïna, es permetrà als diferents usuaris promocionar les seves grabacions. El sistema serà molt similar al del buscador: quan es produeixi una búsqueda, apareixeran una sèrie d’enllaços a “videos patrocinats” segons els termes que l’usuari hagi introduït.

 

Pel que fa al modus operandi de l’eïna, aquesta es basarà en un sistema automatitzat de subastes, a partir del qual els anunciants es disputaran els primers llocs quan un usuari busqui videos relacionats amb la paraula corresponent a la seva búsqueda. I pel que fa al sistema de facturació, serà també el de pagament per click, per a d’aquesta manera, assegurar a l’anunciant que només paga per visita (o en aquest cas, per intenció de visionat). Evidentment, aquesta eina estarà oberta tant per a usuaris professionals com particulars.

 

D’aquesta manera, una vegada més Google demostra la seva capacitat per a treure partit publicitari de qualsevol dels seus serveis. Però personalment, considero que la dimensió que ha adquirit Youtube permetria obtenir uns marges publicitaris molt majors servint-se d’altres eines publicitaries. I alhora, considero què aquest sistema no serà tant eficient com el del buscador, ja què les búsquedes que es realitzen a Youtube són molt més concretes.

 

Tot i això, honestament crec que hem de donar gràcies a què encara no ens obliguen ha veure spots previa reproducció de qualsevol grabació. Per que si un banner ens molesta, l’haver d’aguantar spots de 10 o 20 segons cada vegada que vulguem reproduir alguna grabació… farà que més d’un, i entre ells un servidor, es plantegi el seguir formant part d’aquesta gran i productiva comunitat interactiva.

Violat per la publicitat.

L’altra dia, mentre feia un treball amb companys de classe a quarts d’una del matí, vaig rebre un curiós, o pot ser millor catalogar-lo de violent, missatge al mòbil. Textualment aquest deia: “Soy Ana. Se que me llamaste. Como mi marido no está podríamos echar un polvete, gratis por supuesto. Llamame al 905.XX.XX.XX.” Em vaig sentir violat. Tant pel contingut del missatge com per l’empresa o companyia (o el què sigui) que me’l va fer arribar.

 

És clar que tots alguna vegada o altra hem rebut missatges d’aquesta índole però personalment, mai n’havia rebut cap de tant explícit.

 

Això, m’ha portat a plantejar-me certes qüestions al voltant de la publicitat interactiva. En el seu moment l’aparició d’eines multimedia com el telèfon mòbil, van suposar per a moltes companyies la possibilitat de fer arribar els seus contigunts publicitaris als seus clients, de manera ràpida, efectiva i força econòmica. A més a més, el percetatge de lectura era molt més alt que el d’altres mitjans ja que tots nosaltres quan rebem un sms, el mínim que fem és llegir-lo.

 

Però com tota possibilitat que es brinda, sempre hi ha qui en fa un ús fradulent. D’entrada, no acabo d’entendre com el meu telèfon ha arribat a mans d’aquesta gent. No recordo haver-lo donat a ningu d’aquests mons i alhora, m’esfereix pensar quina de les empreses que disposen de les meves dades personals les ha facilitat a aquests individus.

 

Alhora, tampoc entenc al propi “anunciant” (si així se’l pot anomenar), ja que m’agradaria saber que l’ha portat a pensar que al rebre aquest missatge, hem creure que una dona que ni tan sols conec, amb un cop de telèfon estarà festejant amb mi. ¿Per què el número de telèfon del remitent no apareix enlloc? Finalment, altres qüestions de caire més ètic també voleien pel meu cap… ja que m’agradaria saber si en algun moment des de l’anunciant, s’han plantejat el problema que poden causar al receptor enviant-li aquesta classe de missatges. 

“El mundo es un pañuelo”, una llegenda urbana?

Qui no ha fet servir alguna vegada aquesta coneguda expressió popular? Doncs el cert és que darrera d’aquesta frase feta hi ha una teoria: la dels sis graus de separació. Però es certa? O és simplement una llegenda urbana? Opinions n’hi ha de tots colors.

 

A mitjans del segle passat, el psicoleg nord-americà Stanley Milgram, desenvolupà la teoria del “Món petit”. Segons aquesta, qualsevol persona de la terra podia estar conectada a alguna altra a través d’una cadena d’intermediaris coneguts, de com a màxim cinc nivells. El concepte es basava en la idea de què el nombre de coneguts creix de manera exponencial a cada nivell de la cadena i què a través d’una petita sèrie d’enllaços, el conjunt de coneguts pot esdevenir la població humana al complet.

Des d’aleshores diverses han estat, tant les veus en discordia com els qui s’han afanat a corroborar-ho. Personalment no ho tinc massa clar. Es compten per milers (o per centenas de milers), les persones de cultures aïllades que mai han tingut cap mena de contacte amb l’exterior. A més a més, a nivell logístic i tecnològic, les diferències entre els dos hemisferis són molt prominents. Finalment, podríem afegir també que inclús dins del món occidental, les diferències entre classes són força accentuades.

 

D’aquesta manera, se’m fa difícil pensar què amb la gran quantitat de persones que hi ha pocs recursos comunicatius, puguin formar part d’aquest enorme engraellat social que ha d’unir als sis mil milions de persones que cohexistim al planeta.

El Cronosoldier

Així es com es donà a conèixer cap a volts de l’any 2000 el protagonista d’aquest nou post, el nord-americà John Titor. Aquest personatge, la història del qual té tant de curiosa com d’estranya, ha nascut i mort a la xarxa esdevenint, una de les històries més conegudes a la xarxa mundial.

 

John Titor és un ciutadà nord-americà de l’any 2036, que fou enviat a 1975 amb la missió d’aconseguir un IBM5100 per a posteriorment, ser usat per salvar al món del caos de l’efecte 2038.

 

Durant la seva estada al S.XXI, John Titor es donà a conèixer per la xarxa sobretot  gràcies a les seves prediccions algunes de les quals, han acabat complint-se posteriorment. Blogers i navegants del món virtual es comunicaven amb el viatger a través de la seva adreça de correu electrònic. Mai es va arribar a veure la cara d’aquest personatge ni es va arribar a conèixer qui hi havia al darrera ja que al cap de pocs mesos, va retornar a 2036. Posteriorment la seva història esdevindria novel·la.

 

Encara són moltes les especulacions al voltant d’aquest tema però la realitat és que sense una eina com és Internet aquesta historia mai hagués nascut. La velocitat i les enormes possibilitats de comunicació, l’anonimat i la massificació de les telecomunicacions, van permetre que una història aparentment fictícia desconcertés a uns quants sectors socials per la impossibilitat de comprovar-ho.

Be a hooligan!

Com ja hem anat comentat, la xarxa ofereix infinites possibilitats de simulació i interacció per a què els més joves hi inverteixin part del seu temps d’oci. I realment les possibilitats són infinites…

Una de les darreres novetats en el món dels jocs online ens arriba des del Regne Unit amb el nom de

‘Little Hooliganz’. I molts es preguntaran… de què va aquest joc? Doncs molt senzill, consisteix en convertir-se en el millor i més respectat holligan de la xarxa, a base d’adquirir armes i guanyar baralles amb altres grups d’ultres.

 

El més curiós de tot és que aquest joc va dirigit a nens d’entre 7 i 16 anys. Els creadors però, es cobreixen les esquenes dient que simplement es tracta d’una “burla de la violència al futbol” i que ells en cap moment estan “justificant la violència”. Alhora quan hom es registra, si és menor es veu obligat a posar al corrent als seus pares introduint la seva adreça de correu electrònic però tot i així, tots sabem com funciona la xarxa i el fàcil que és mentir a través d’ella.

 

L’altre aspecte que ha aixecat força polseguera és el fet que les bandes virtuals a les quals pots afiliar-te al joc, contenen el nom de clubs reals d’arreu del món: Arsenal Aardvark Avengers, Chelsea Cat Crew o Liverpool Lion Leaders en serien alguns exemples. Per tant, ens trobem amb importants clubs d’èlit que estan veient relacionat el seu nom amb el de les bandes violentes. Proximament tindrem més noticies, n’estarem alerta.

La mirada indiscreta de Google.

Des de fa ja uns mesos està disponible al món del web, la nova aplicació de Google: Street View. Però no ha estat fins fa unes setmanes, què els espanyols hem pogut començar a visitar a peu de carrer les principals ciutats del nostre país.

 

Altra vegada Google presenta trencadores innovacions al competit mercat del web i altra vegada, ho fa amb polèmica. Street View, no té més funció que la de prendre imatges de video a peu de carrer amb càmeres de 360º per a què posteriorment, els usuaris puguin recorre-les en espai real per anar observant els comerços i paisatges que l’envolte. Fins i tot en algunes ciutats d’EUA, es permet fer zoom fins a nivells de poder observar les cartelleres de cine.

 

 

Però com ja he comentat anteriorment, aquesta nova aplicació de Google no ha deixat indiferents a la majoria, ja que al moment de prendre les instantànies, molta ha estat la gent enganxada en un malt moment: un noi fent les seves necessitats entre uns arbustos a peu de carrer, gent entrant a sexhops, etc.

 

 

Molts consideren això una violació a la seva intimitat però el cert és que l’empresa encarregada de dur a terme l’estudi fotogràfic de les ciutats, no fa més que fotografiar la via pública per a facilitar un servei a la ciutadania. Veurem com acaba tot això…

La guerra del progrés

Corria l’any 1945, el món romania encara sacsejat després de la gran guerra què s’havia perllongat durant gairebé sis anys.

Durant aquest temps, dos grans blocs havien lluitat per imposar la seva manera de fer a la resta, la seva cultura, en definitiva, per imposar la seva hegemonia a nivell global. I fou precisament en aquest context de guerra, on es començar a gestar l’embrió del qual posterioment, acabaria naixent Internet. Cal recordar que quan un país està en guerra, la major part del seu capital es destina a aquesta causa, i sense cap mena de dubte, dins d’aquesta la tecnologia n’és la primordial.

 

L’encarregat d’aquest primer esbós del qual acabaria desenbocant el què ens ha llegat avui com a World Wide Web fou Vannevar Bush. Aquest, aquí se’l relaciona amb “l’exitós” desenvolupament del projecte de la bomba atòmica, va dissenyar i descriure un projecte, del qual mai va arribar a haver-hi ni tan sòls un prototip, que servir d’inspiració als futurs creadors de la xarxa mundial. Ens referim al Memex, un dispositiu mecànic per emmagatzemmar diversa tipologia de documents tals com archius de so, llibres, etc., amb un senzill sistema de búsqueda no lineal. Aquest, el va descriure al seu article As we may thing (1945).

 

I gràcies a què van començar a produir-se aquests primers passos? A quelcom tant deplorable com és la guerra. La guerra ens ha portat cap al progrés. Però a quin preu?

Setge publicitari

La societat de consum en què vivim està obrint noves vies de pas a la publicitat. I d’entre aquestes, una de les més explotades i que encara sembla no haver tocat sostre, és la de la indústria dels videojocs. Per fer-nos-en una idea, estem front un mercat què s’estima que l’any 2009 mourà més d’1,9 bilions de dòlars.

 

L’irrupció de la publicitat en aquest sector ve gestant-se des fa ja forces anys. Aquesta activitat s’inicià amb el llançament per part d’unes poques empreses, de petites simulacions que no tenien més objectiu què el d’intentar perllongar la relació i el temps de contacte del consumidor amb la seva marca.

 

D’altres alhora, es dedicaren senzillament a relacionar el nom de la seva companyia al de determinades simulacions en busca de valors o atributs, que per elles soles no aconseguien.

 

A dia d’avui en canvi, ja ens passen la publicitat mentre “juguem” a futbol, tennis, correm amb cotxeso o lluïtem en una aventura gràfica. La qüestió és que en pocs anys, la publicitat ha anat obrint-se camí fins a esdevenir un dels principals motors d’un sector tant magnànim com aquest. I encara no s’ha tocat sostre.

 

Fa poc es parlava (si és que no s’ha fet ja) de la possibilitat de començar a introduir spots corrents en els videojocs. S’acabarà trencant l’equilibri.. o és que realment al intensificar sense escrúpuls el bombardeig cap al consumidor s’esdevé més efectiu? O potser serà que una marca què assetja al consumidor està més ben valorada. Ells sabran, jo no ho veig massa clar.

Ananova. Un pas endavant o endarrera?

El 19 d’abril de l’any 2000 i després de diversos mesos de dura tasca, per fi apareixia Ananova; la primera presentadora virtual de la xarxa.

 

El seu funcionament es basava en un sofisticat software (similar al de molts dels actuals buscadors) que li permetia fer búsquedes en més de deu mil pàgines de la xarxa per a després indexar aquesta informació i comunicar-la a l’usuari a través de la seva figura virtual. Una figura virtual composada per més de 300.000 punts de data que canviaven sense interrupció aconseguint un alt grau de similitud amb la figura humana.

En el seu moment, l’aparició d’Ananova significà tota una revolució: la seva fesonomia, els seus gestos, els seus moviments, etc., tota ella era molt humana. Però el que realment fou valuós, va ser la seva capacitat d’indexar les noticies de la xarxa per a després transmetre-les amb el to i les expressions indicades per a un noticiari. Per tant, significà una excel·lent tasca a nivell de disseny i composició… Però realment era un pas endavant a nivell de progrés?

 

Precisament la gracia de la xarxa roman en la possibilitat de simplificar tota mena de continguts per a unificar-los en un únic format, senzill, simple, accessible per a tothom i consumible al gust de qualsevol. Per tant, és realment progrés tornar a humanitzar els continguts una vegada digitalitzats? És a dir, quin sentit té tornar a realitzar el mateix camí però en sentit invers?

f(x) de Google

Des de l’aparició del fenòmen buscador, ràpids foren els intents dels diferents integrants de la World Wide Web per a posicionar els seus continguts a la part superior dels resultats de búsqueda que aquests oferien.

 

El primer buscador en aparèixer fou Wandex, un índex ja desaparegut, realizat per la World Wide Web Wanderer, que consistia en un robot desenvolupat per Mattew Gray en el MIT, l’any 1993. A partir d’aleshores, diversos foren els buscadors que van anar desenvolupant-se però no fou fins a l’aparició del popular Yahoo! que començaren a nèixer els buscadors tal i com avui dir els coneixem.

 

L’any 2001 però, va nèixer el que ràpidament es convertiria en el referent d’aquest món: Google. Amb un sofisticat sistema basat en el PageRank i un algoritme gairebé tan desconegut com la fórmula de Coca-Cola, els dos estudiants de Stanford que el crearen com a projecte de final de carrera, donaran a llum al més grans dels monstres que actualment cohexisteixen al món virtual.

 

Però encara en l’actualitat molts són els dubtes que envolten el funcionament d’aquest sofisticat buscador. Aparèixer a dalt de tot de les seves búsquedes s’ha convertit en una autèntica obssessió per a tots aquells que conviuen a Internet. I és per això, que cada vegada són més els escèptics què segueixen pensant que es necessita alguna cosa més que una bona tasca de SEO per estar allà dalt.

 

La realitat no és del tot coneguda però el que és clar és que molts són els interessos polítics i econòmics que hi ha al darrera. I alhora, situacions com la del pacte de Google amb el govern xinès no ajuden.

 

La base de la fòrmula inicial és accessible i consultable però aquesta, pateix constants modificacions secretes per tal d’evitar l’adulteració dels resultats per part dels usuaris… o és així per a què el propi buscador ho faci?

Les xarxes socials: venda de dades personals a l’engròs.

Una de les darreres tendències més exitoses del món  web i què ha aparegut fa relativament poc, són les conegudes com a xarxes socials. Facebook, Tuenti o Hi5 en són clars exemples. Aquestes, es caracteritzen per formar enormes grups socials a on els usuaris s’afilien entre ells en funció de motius acadèmics, laborals o simplement per grups d’interès.

  

Però la realitat és què des dels seus inicis aquest enormes entramats socials, amb milions de dades dels seus usuaris, són vistos amb reticència per part d’alguns sectors. I les seves raons tenen.

 

D’entrada, aquestes enormes bases de dades serveixen per a què les empreses puquin targetitzar al màxim és els seus públics. D’aquesta manera, coneixent gustos, hàbits i preferències del consumidor, el poden bombardejar amb més eficiència oferint-li allò que realment li pot interessar. Però més enllà de motius comercials, les aplicacions alegals més preocupants que s’imputen a aquestes xarxes són força més preocupants.

 

En el darrer any, ha agafat força la teoria de què la CIA s’està servint d’aquests xarxes per a les seves investigacions. La base d’aquestes acusacions, roman en les probades relacions d’inversions econòmiques d’empreses de capital risc vinculades a la CIA, a la coneguda pàgina web de Facebook.

 

Altres, van més enllà i diuen que des dels serveis d’intel·ligència nord-americans es serveixen d’aquestes xarxes per a fer els seus reclutaments i per altres pràctiques fraudulentes com l’aixecament de moviments de protesta contra els seus “enemics” polítics.

 

Sigui com sigui, és clar que aquestes pàgines web disposen d’altíssims nivells d’informació sobre nosaltres. Amb un fàcil accés als nostres gustos, hàbits, relacions humanes, feina, estudis, fotografies, etc., està clar qui s’ho proposi pot tenir un exhaustiu perfil de la nostra persona.

Publicitat a mida!

De retruc, mentre a l’altra post parlavem d’algunes de les pràctiques fradulentes de les què s’acusa a les xarxes socials, ha aparegut com a contrapartida, els altíssims nivells de targetització què aquestes xarxes ofereixen a els seus anunciants.

 

I és que realment els nivells de targetització dels que disposen actualment els anunciants, gràcies a la dimensió del World Wide Web, és incomparable al que ofereixen la resta de mitjans.

 

Un dels principals aportadors a aquest camp ha estat Google amb dues eines com el Google Adwords i el Google Analytics. Aquestes, permeten als anunciants dur a terme complets estudis sobre les seves accions publicitàries i alhora, concretar al màxim el públic al qual volen dirigir-les.

 

Des de Google Adwords per exemple, un pot definir des de les paraules que composaran el seu anunci, a quan apareixerà, en quina posició aproximada (segons el preu que s’estigui disposat a pagar per clic), a on enllaçarà, fins a quina quantitat màxima de vegades podrà ser clicat, a les Ips de quin territori es mostrarà, etc.

 

Mentre que amb el Google Analytics, hom pot rastrejar amb tota fiabilitat la procedència de les visites al web, per on han sortit, la durada de la visita a cada pàgina del site, quines han estat les meves visitades, etc.

 

Per tant, ens trobem amb que les possibilitats de fer publicitat a internet s’amplien cada vegada més per facilitar la tasca dels anunciants. Ara bé, el problema és que segueix haven-t’hi grans quantits de publicitat intrusiva: banners, robapàgines, etc. Tot i això, els percentatges de ràtio per clic van cada vegada més en augment… encara estem en ple procés de pas de la publicitat intrusiva a la publicitat a mida.

Tot el poder des del sofà.

Des de què tinc us de raó segueixo el Barça. I quan dic seguir-lo no hem refereixo a veure’l cada cap de setmana. No. Em refereixo a informar-me i consumir sense cap mena de límit, tot allò que l’envolta dia rere dia, hora rere hora.

Fa uns anys però, aquesta activitat em resultava força més complexa. De fet, miro uns anys enrera i recordo com els diumenges em llevava a primera hora amb la ilusió de baixar al quiosc de sota casa, per comprar el diari esportiu de torn i poder informar-me sobre tot el que envoltava a l’equip. Miro una miqueta més enllà encara, i veig aquelles tardes de diuemenge en les què seia al sofà de casa amb la ràdio al costat i sentia com en Puyal m’explicava que passava a l’Estadi.

Ha plogut molt des d’aleshores. Tant ha plogut que a dia d’avui sense cap mena d’esforç, hom pot estar seguir l’actualitat blaugrana al minut des de la cadira de l’habitació. I gràcies a qui? A Internet.

Per milers es comten les pàgines de temàtica esportiva que segueixen l’actualitat blaugrana. Pàgines d’informació general, especialitzades, oficials, particulars, blogs, fòrum, xats, etc. A més a més, la xarxa ens permet veure resums de partits de fa anys, de l’actualitat, etc.

El panorama de mitjans canvia a una velocitat descomunal. Sembla que estem inmersos en una nova revolució de la informació el sostre de la qual encara ens queda molt lluny. Preparem-nos per que sembla ser que en pocs anys tot ho farem des del sofà de casa.

 

 

Televisió digital? Interactiva?

Des de fa ja forces mesos, des de l’administració ens insisteixen en la necessitat d’adaptar les nostres televisions per a què en el moment que es produeixi l’apagada del sistema analògic, presumiblement al gener de 2010, no ens quedem fora joc.

Aquest pas, el de la digitalització total del sistema, no només ens suposarà el tenir accés a un major nombre de canals i amb una millor qualitat d’imatge, sinó que també ens permetrà accedir a tot un conjunt de serveis interactius. Ens trobem doncs, davant un canvi que sembla que serà per millorar ja que les possibilitats a les quals tindrem accés des del sofà augmentaran de manera substancial.

 

Per la seva banda, Internet segueix avançant amb una marxa superior que la resta de mitjans. D’aquesta manera, paral·lelament a la implantació i desenvolupament de la televisió digital terrestre, cada vegada són més el nombre de canals de televisió que neixen per a emetre única i exclusivament via Internet.

Ens trobem doncs, davant de dues vies paral·leles que mica en mica van edificant sobre un mateix terreny: l’enorme autopista de la informació que va començar a nèixer amb l’aparició d’Internet.

 

Acabaran solapant-se? O simplement Internet acabarà menjat-se a la resta de mitjans? La resposta… en uns anys.